DE COM EL POPARB I ALTRES HISTÒRIES...

"...a algun músic a qui se li van escapar algunes llàgrimes d'emoció..."

Ens posem a escriure de com el POPARB  ha hipotecat gratament la majoria d'hores del cap de setmana i ho fem amb la banda sonora de Mazoni, Inspira, El Petit de Cal Eril, Estúpida Erikah o Antònia Font, propostes les quals són les que més bon sabor de boca ens han deixat.

Pels membres del KM231 el cap de setmana del POPARB és una d'aquelles marques vermelles i ressaltades de calendari.... Poder gaudir de la música, dels directes i de les sensacions que hem gaudit aquests dies i a més fer-ho al teu poble és un plaer.

I és un plaer repassar ara i escriure una petita crònica del que ens deixa aquesta edició... Si més no del que va succeir a l'espai central de Can Cassó, que és el que nosaltres vam poder veure.

Divendres l'acció començava amb uns 4t 1a que van tenir l'oportunitat d'actuar en un gran escenari i que van demostrar que estan en bon camí, que El món en un cafè (2010) és un bon disc per directe i que saben com fer que la gent respongui davant el seu pop folk fresc i directe. A més entre cançó i cançó vam poder saludar a en Francesc Guiu, guanyador del concurs Poparb que vam realitzar setmanes enrera.

Just després, i com tot el festival amb una puntualitat lloable, sortien a l'escenari els mallorquins Oliva Trencada amb la seva Perleta Negra (2011) i amb un directe molt més roquer del que ens esperàvem després d'haver-los vist ja en el directe del seu anterior disc molt més poètic i pop.

Posteriorment, Jordi Lanuza i el seu projecte Inspira es consolidaven com una de les bandes més en forma del moment amb una posada en escena, del seu disc Escapistes (2010), simplement sorprenent. No havíem anteriorment pogut veure en directe la banda i la seva força, la seva dolçura quan calia, la seva improvització instrumental i els seus finals potents quan es podia ens van embolcallar gratament.

Inspira deixava pas als Gentle Music men, que des de Vilanova ens ensenyaven, acomplexats per ser teloners dels Manel, un segon disc anomenat Cuentos Modernos (2010) i que va quedar força descafeïnat per les ganes de la gent a agafar un bon lloc pel següent concert.

I és que a les dotze en punt sortien a l'escenari Montsoriu un dels motius que han fet que el POPARB 2011 hagi penjat des de feia dies el cartell d'ENTRADES ESGOTADES, sortien a l'escenari MANEL. La banda barcelonina va acusar, i molt, el fet de ser el més esperat de la nit. És més, no van saber en cap moment posar-se en l'esperit de festival i de festival Poparb. És diferent tocar en un escenari com el Romea, on ja van evidenciar una falta d'empatia amb el directe, o tocar en un escenari obert, a l'aire lliure i a l'estiu, on la gent té ganes de passar-s'ho bé mentre escolta bona música. I els Manel no van aconseguir en cap moment fer-ho passar bé tot i que van ensenyar unes cançons que en escolta a casa i en calma siguin magnífiques. I aquest fet ens ratifica en sentir l'assignatura pendent dels grans Manel en el seu directe, massa mil·limetrat, massa rígid, massa estudiat.

Seguidament, Thelemáticos va agafar el timó de la nit per ensenyar el seu disc homònim i per explicar les seves històries curtes i ben construïdes. Fou un bon preludi al que seria el millor concert del festival.

A pocs minuts per les dues de la nit arribaven per compartir un bon concert els bisbalencs Mazoni. Siusplau que algú declari ja La Bisbal com un poble patrimoni de la música catalana... Siusplau. I és que Jaume Pla i la resta de músics espectaculars que l'acompanyaven van oferir un concert que va provocar una comunió conjunta de músics i públic a partir del primer segon. Finals inacabables amb acords inversemblants, pop-rock al més pur estil britànic, empatia sublim, interacció agraïda amb el públic, i la gent encara amb el record del concert de Manel, amb moltes ganes de poder ballar. I la gent ho va fer, tant amb algunes de les cançons del fantàstic Fins que la mort ens separi (2011), com amb cançons dels gensmenys discs anteriors. Bravo MAZONI!

Finalment, el divendres de Poparb acabava amb el concert d'uns Monoculture que van posar una bona catifa vermella per enfilar el camí cap als bars musicals d'Arbúcies.

I el dissabte, segon dia i nit de festival, s'obria amb les piscines plenes de gent Poparb, com mai, amb ganes de tenir una bona transició fins arribar al nou escenari del Prat Rodó a ritme de Xaranga. I els Doble Platina i sobretot, la llegenda Poparb, Txarly Brown, ho van aconseguir. Al Prat rodó, les propostes dels Wantun, Illa Carolina i La Iaia van amenitzar la tarda fresca del costat de la riera.

A can Cassó mentrestant tot es preparava per accollir altra vegada a les 2000 persones que assistirien a una segona nit de Poparb.

I  en punt a tres quarts de nou els egarencs Estúpida Erikah demostraven que si els Inspira estant en forma, ells també. Lluís Bòria va demostrar la força de les seves músiques i de les seves lletres, juntament amb la variabilitat de la seva veu. Dinamisme pur barrejat amb bona acollida del públic per començar la vesprada. Ja esperem la tardor per poder escoltar el seu nou EP.

Vesprada que es va obrir de mires amb la presència dels valencians Sénior i el cor Brutal. Potser un dels grups que  no coneixíem anteriorment i que ens ha despertat ganes d'endinsar-nos una mica en la seva música. Bon directe i bona rebuda.

Després va ser el torn dels Mine! amb un directe on van demostrar la grandesa d'un disc com Un  Brindis  pel nen androïde (2010). No hi van faltar vents i diversió en un concert que fou un bon avançament al que passaria tot seguit.

I és que El Petit de Cal eril, amb un excel·lent Joan Pons al capdavant, i amb l'acompanyament de dos músics de la nostra comarca, van demostrar el directe els fa més banda, més propers, més grans. El Vol i dol (2010) ens semblava un disc d'escolta a casa, en calma, i ens esperàvem un directe més aviat tranquil. El Petit de Cal Eril van demostrar que d'unes cançons que poden ser calmades es poden girar com un mitjó en el directe. Van arribar a la gent, Joan Pons va saber comunicar-se amb la gent, amb sinceritat i expressant sentiments. Carai! ens van agradar moltíssim. Per la seva proximitat, per les seves lletres, per la seva espontenietat, pels finals explosius, per la gresca, pel ball, per la senzillesa... Ens van agradar molt!

I amb molt bon sabor de boca vam degustar l'excel·lent concert de l'exlider dels Madee, The New Raemon. Presentava el seu disc més guitarrer i ho va fer connectant amb el festival i amb la gent. El Libre asociación (2011) va brillar com mai al costat dels seus hits més coneguts com La Cafetera o Sucedáneos.

I llavors arribà el torn de l'altre motiu important pel qual el Poparb 2011 ha venut tot el paper. Antònia Font sortien a l'escenari per ensenyar el seu últim disc Lamperetes (2011). I ho van fer de la mateixa forma que estant tirant endavant la gira d'aquest 2011. Com si es tractés d'un concert de dos capítols, de dos actes, primer van il·luminar l'espai de Can Cassó amb el Lamperetes (2011) per després treure's de la butxaca alguns dels temes més coneguts i que van fer ballar al públic entregat. Bon concert dels Antònia Font que a més van deixar pel final la cançó que més ha connectat fins avui amb la gent, Calgary 88.

A partir d'aquest moment el ball davant temes electrònics, hip hop, funky... es van fer els amos de la pista amb la intervenció del gran Guincho, amb un directe molt punyent i que només es podia absorvir ballant, o amb Guillamino, simplement a l'alçada de les expectatives i exemplificant que sempre va un punt per davant, la qual cosa el penalitza en la opinió pública.

La força dels Mendetz DJ's va tancar definitivament el POPARB 2011.

I també tanquem amb aquest post el seguit d'informacions que des del mes de Febrer hem vingut destacant des del nostre blog del KM231.

Creiem que hem estat davant d'una de les edicions màgiques del Poparb; aquest 2011 ens ha deixat uns Mazoni, per emmarcar, a músics que no tocaven com a públic d'excepció, a un públic agraït i madur, a un Joan Pons que ha traspassat barreres que crèiem insalvables, a una organització que es supera cada any, a un poble receptor i obert i a algun músic a qui se li van escapar algunes llàgrimes d'emoció incontinent després de gaudir com mai a l'espai de Can Cassó... POPARB... I segueix sonant la nostra banda sonora de la setmana...

*fotos poparb.cat