L'ACÚSTICA de Figueres és un festival d'estiu, de finals d'estiu, i més enguany quan les dates s'han endarrerit fins al primer cap de setmana de Setembre... És un festival de cloenda estiuenca, musicalment parlant, a les comarques gironines i és una festa empordanenca on els carrers de la capital daliniana s'omplen de públic per descobrir, re-descobrir o senzillament escoltar les propostes que es poden veure, les quals són primordialment acústiques, o si més no bastant més suaus que l'habitual.
Va començar el passat dimecres i es realitza fins el diumenge 5 de Setembre, demostrant la capacitat organitzativa del festival. Lluny queda ja, a l'igual que indispensable, el dia de durada de la primera edició del 2002.
El KM231 ha visitat per segona vegada el festival; va ser durant la jornada de divendres. Vam desembarcar a Figueres amb ganes de veure a partir de les 7 de la tarda i fins entrada la matinada les actuacions de diverses bandes i cantautors.
La tarda va començar amb l'actuació de Miquel Abras a la plaça de l'ajuntament. El bisbalenc tocava a prop de casa i amb els seus temes emblemàtics com Crida o Contradiccions, entre d'altres, va posar-se un públic entregat a la butxaca.
A les 8 ens vam traslladar a la plaça Josep Pla per veure per primera vegada a El Niño de la Hipoteca, un cantant de cançó d'autor que va presentar un espectacle corresponent al seu disc Que te vaya bien (2009).
Amb un estil agressiu i amb voluntat graciosa va saber captivar el nombrós públic assitent al concert.
A les 9 començava un dels esperats per la nostra banda; Roger Mas, el qual ja havíem pogut veure al Poparb d'enguany amb la banda al complert, arribava a l'Acústica amb l'única companyia de la seva guitarra. Per ser exactes i sincers, va arribar amb la seva guitarra i amb una ampolla plena d'infusió de farigola i llimona, remei per a la seva afonia. Aquesta afonia va fer que l'actuació no lluís tant com el solsonenc ens té acostumats, fins i tot ens va fer témer amb una actuació més curta, però finalment i amb un to més greu del que ja caracteritza a Roger Mas, els presents vam poder gaudir de les cançons en format més intimista i directe.
A les 10 era moment de desplaçar-nos al claustre de l'institut Ramon Muntaner, espai on es realitzen els concerts de pagament del festival. La nit del divendres els protagonistes eren la banda barcelonina Love Of Lesbian.
Després de moltíssims concerts en el darrer any, Santi Balmes i els seus van pujar a l'escenari amb un pèl de retard degut a uns problemes amb la tensió elèctrica que van fer diferent el començament de concert amb una baixada dels ploms als trenta segons de la primera cançó Un domingo en el parque...
Una vegada es van solucionar aquests petits problemes, el concert es va reiniciar amb uns Love of Lesbian que van arribar a Figueres a tocar però d'una forma relaxada, pausada, tranquil·la...
Els assistents al concert de l'Acústica podrem dir que vam veure uns "Love" diferents, sense aquella hiperacció que els caracteritza, sense aquell tranvestisme, sense aquella cursa contínua cap a no se sap on... Ahir vam disfrutar d'un Santi Balmes elevat a l'adjectiu de "divo", sabedor que la gent que tenia davant seu aprovarien qualsevol fórmula que prengués el concert.
I així, fou, com els gairebé cent minuts de concert van passar amb els músics gaudint del que estaven fent però amb una sensació de calma, tot i el ritme d'algunes de les composicions que sentíem. Amb uns instruments, d'entre els quals, el piano i la guitarra acústica van ser els que més dosis d'originalitat van posar a la posada en escena, essent fidels a l'emblema del festival.
Com no podia ser d'una altra forma el concert es va acabar amb la gent davant l'escenari i dreta cantant a viva veu els temes dels barcelonins i amb una interacció directa, com l'espai permetia fàcilment. I és que els comentaris entre Santi Balmes i el públic encara van ser més constants i senzills de com ens té acostumats en les seves actuacions. Així, a Figueres es van poder veure uns Love of Lesbian, diferents, amb el sabor de sempre, però amb menys força...
Finalment, i ja entrada la matinada, ens vam desplaçar a la plaça Josep Pla per gaudir dels també barcelonins Mishima, la banda per excel·lència... Ja hem dit en vàries ocasions que el que aquesta banda està fent en el panorama català és espectacular: la seva trajectòria, la seva vigència, la seva exigència en cada tema... Ahir, durant l'estona en què vam poder assaborir cada tema seu, varen estar perfectes. Van sonar com a banda, van realitzar uns crescendos simplement emocionants i van saber tancar els temes com només uns veterans apassionats poden fer.
La plaça estava totalment plena, i el públic va connectar profundament amb els de David Carabén. Mishima va plasmar altra vegada una actuació genial on van ensenyar algunes claus per potenciar l'originalitat en un món musical on a vegades s'acaba fent més del mateix. El fet de poder veure una banda on cada instrument agafa un camí diferent dins un mateix tema per arribar al mateix final, fa que aquella interpretació agafi una força totalment diferent a la que et trobes en un tema on la banda agafa la mateixa ruta per arribar al mateix final.
Bravo Mishima!
Camí del cotxe ens deixem embolcallar per la rumba de Sabor de Gràcia, que tocaven a la plaça de l'ajuntament, amb Gertrudis i Los Manolos, homenatjant al Gato Pérez.
Tornem a casa sentint que la música ha tornat a fer-nos aquell efecte amb què en algunes ocasions ens impregna... ens ha fet passar una estona feliç...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada