"...d'aquells concerts que et frepen des de la primera anhelada de veu..."
Barcelona, 22:15h de la nit, carrer Paral·lel, sala Apolo. Tots els components del KM231 estàvem expectants per veure per primera vegada a Maria Rodés en directe... ens n'havien parlat meravelles.
El nou treball, Una forma de hablar(2010) ens havia agradat moltíssim i era el moment de desvetllar el directe d'aquesta, aparentment, innocent barcelonina.
Ep oients! sorpresa de les grosses, de les especials, de les que val la pena baixar a Barcelona... d'aquells concerts que et frepen des de la primera anhelada de veu de la protagonista acompanyada per mil-i-un instruments (ukelele, guitarres, bateria, piano, percussions a desenes...) per fer les delícies del públic assistent a una sala Apolo disposada per la ocasió. Amb la cançó Lo que hay que oir, una de les que destaquem del nou disc, Maria Rodés va obrir una caixa de sorpreses que a més dels senzills d'Una forma de hablar, va destapar versions, noves propostes o cançons del seu projecte anterior anomenat Oníric, del qual destaquem el treball Sin técnica(2009). A destacar el joc que l'ús de sàmplers va permetre durant el concert. Nosaltres només havíem vist un joc així amb el gran Jorge Drexler, i l'epsectacle electrònic d'ahir va ser merament original.
Acompanyada en tot moment per la seva família i per molts amics i amigues, la protagonista de la nit es va anar creixent durant la vetllada; creixement el qual es va veure un pèl espatllat per un improvitzat final que va desconcertar una mica als assistents i als mateixos músics.
Tot plegat, un concert senzillament excepcional el qual va estar precedit per la simplicitat delicada de dos components dels Anímic, Louise Sansom i Ferran Palau, que amb un directe un pèl mancat de ritme van evidenciar una manera de fer musicalment esplèndida. Es van presentar sota el sobrenom de The Gravedancers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada