JOSÉ GONZÁLEZ: EL CONCERT

Tot va començar amb la inclusió d’un tema de José González en un anunci de televisió allà pel 2004 quan l’àlbum Veneer havia sortit a la llum. A partir de llavors, èxits cultivats a Anglaterra, Suècia, Irlanda, Nova Zelanda, Austràlia...

Ahir, Girona tenia una cita amb José González, i/o visceversa. Era una primera cita, les quals mai acostumen a ser un reflex realment verídic del que realment una relació pot arribar a deparar. I creiem que així es va desenvolupar ahir a l’auditori: Poca gent, unes tres-centes persones.

Però com tota primera cita la primera impressió l’has de deixar transitar i seguir observant el que et depara... i aquí és on pots extreure la informació necessària per saber si el feeling està fent la seva feina.

Puntualíssim; escenografia minimalista; senzillesa a per tot; negre dominador; tres arbres dibuixats en el fons negre; una cadira; un micro de veu; un micro per la guitarra; un micròfon pel tempo de fusta del peu; silenci.

Rebuda lleugera del públic i salutació freda del cantant. Distanciament. Saluda breument en castellà, s’assenta i comença a cantar. Com sempre, tema curtet, però amb bona rebuda per part del públic. Segueix tocant. Aplaudiments quan acaba el segon tema. No hi ha diàleg en cap cas. Segueix tocant... i així durant quaranta-cinc minuts que dura el concert. S’aixeca, saluda, se’n va. Aplaudiments de cortesia d’un públic fidel. Torna a sortir. Tres peces més en el mateix format de mirada a terra i geni present. Cinquanta-cinc minuts de concert i tot s’acaba...

Des del km231 creiem que serà una relació difícil de portar. Bones aptituds musicals, geni cantautor, poeta excel·lent, però poc romàntic. O almenys és el que el passat dissabte vam percebre.

La gent va anar al concert a escoltar la seva música, però pensem que també hi va anar a escoltar part dels seus pensaments que transfilen a través dels versos de les seves composicions. Ens haguéssim conformat amb una explicació en anglès, però és que a més a més José González parla un espanyol matern de l’argentina... ve ha de tenir un directe alguna diferència amb l’escolta d’un cd, no creieu?

A les cares de la gent, al final, es llegia decepció, ganes de més, poca estona per tant de temps de seducció, interrogants que de moment no es desvelaran...

Però la relació encara es pot salvar, oi tant que sí!

El suec va deixar temes encantadors on la gent no tenia més remei que escoltar amb la boca oberta tant de joc de guitarra, peu, percussió, boca... Temes com el The Nest, el Teardrop, Hearbeats o el potent Down the line van arrencar els millors moments de la vesprada. El joc amb el so al colpeig de la guitarra, amb el continu temps portat amb el colpeig del peu en una fusta, i amb la clàssica guitarra clàssica, van fer que semblés que ahir a l’auditori hi hagués més d’un músic. En vàries ocasions la imatge d’aquells músics de circ amb un bombo, uns platets, la trompeta i demés se’ns esdevenien a la ment.

I en els bisos dos grans moments més... una versió de la Kylie Minogue anomenada Hand on your heart espectacular, i a l’alçada de la versió de Teardrop dels Massive attack, i seguint ensenyant que tot tipus de música es pot abaixar al nivell emocional; i un How low de l’àlbum In our nature trencador que va tenir enyorança tant bon punt les llums de la sala es van encendre.

No sabem si hi haurà una segona cita amb Girona i José González... el que sí sabem és que dissabte el cantant va estar pobre en la forma i molt i molt i molt ric en la música. A partir d’aquí que cadascú pugui valorar la importància d’una i altra consigna.

Nosaltres si hi ha segona cita hi anirem; a cada peça que tocava ens sentíem millor; a cada cançó nova ens emocionàvem; a cada composició que desglossava ens delíem.

I és que la música de José González ens desperta i això ens encanta!

PD: magnífica organització, facilitats per treballar i agraïment a la gent de la sala i a l’Eugènia.

(c) fotografies km231