Els festivals musicals a l'estiu són habituals i sobretot aquests últims temps... també és habitual acudir a festivals de música feta al nostre país... i a Figueres es va poder veure música, la majoria feta al nostre país, i la majoria gratuïta.
Des del dijous passat fins al diumenge 30 d'agost l'acústica ha presentat infinitat de propostes que es faria impossible relatar.
El que sí explicarem és la nostra experiència com a espectadors del dissabte 29 d'agost, on el que ens va fer acudir a Figueres principalment era l'ocasió gairebé única de veure un monstre de la cançó com Jorge Drexler, tan a prop de casa nostra.
La diada va començar a les 18h en un dels escenaris més estimats a Figueres, com és el del Museu Dalí.
Allà es celebrava una de les semifinals del concurs Sona 9 on ens va captivar un dels grups, L'Estúpida Eikah, el cantant del qual ens va recordar per uns moments al gran Andrés Calamaro.. Podeu escoltar alguna de les seves cançons a la web del concurs.
La processó musical va continuar a les 19 hores amb el concert del cantautor Cesc Freixas. En un concert reivindicatiu com ens té acostumats i motivat per les denúncies fetes pel PP i Ciutadans a l'ajuntament de Figueres, Cesc Freixas va oferir una cançó de revolta esplèndida en una plaça de l'ajuntament plena a vessar.
A les 20 hores vam acudir a una de les propostes arriscades del festival; un grupet francès anomenat Scotch et Sofa. Aquesta formació ja havia actuat a Vilabertran juntament amb els Manel aquest estiu i amb una guitarra i una veu femenina, van maravellar per la seva sensualitat acústica, però també val a dir que van presentar una rutinària varietat musical, cosa que feia que a les tres cançons trobéssis a faltar diferències entre les cançons.
Amb rapidesa vam marxar ràpidament de la plaça de l'església, on actuava el grup francès, per anar a un dels altres espais habilitats: la plaça Josep Pla. D'una banda volíem veure una desconeguda, per a nosaltres, Alèxia Ramió, i per l'altra, volíem veure d'aprop a la ja consolidada Lídia Pujol presentant tant cançons del seu últim àlbum "Els amants de Lilith" com del proper que traurà pròximament. Alèxia Ramió ens va sorprendre per la seva veu magistral i pel seu accent afrancesat, ja que té influències provençals i catalanes. Se la va veure però nerviosa i això es va traslladar al públic. D'altra banda, Lídia Pujol va iniciar el viatge del seu concert amb seguretat i amb una pau ferma, cosa que va entusiasmar a la multitut de persones que en aquells moments la volien veure actuar.
El moment Drexler s'acostava, però abans havíem de passar per l'escenari Dalí per veure d'aprop i per primer cop a la Brigada. I no ens va decepcionar el fet d'acostar-nos. Un concert divertit, àgil i amb grans influències de grups com els Sencillos, o del clàssic Paul Weller, van fer que es posés en escena el veritable pop. El grup liderat per Pere Agramunt té molt a dir els
pròxims mesos amb la sortida del proper disc, ja que van presentar noves cançons i l'acceptació va ser plena per part del públic. L'obligació de ser algú, el disc tret el passat 2008, ja els ha donat la carta de presentació, ara toca consolidar-se.
Ja s'acostava l'hora i tot baixant cap al claustre Ramon Muntaner, vam fer una petita parada per veure a la sensual Èlena, la solista del Facto de la fe. A l'igual que al Poparb, vestit blau i a l'igual mal so. No sabem què és el que provoca que en els dos concerts on l'hem vist en directe el so és molt distorsionat. Hauran de treballar molt en aquest aspecte.
I ara sí l'hora de veure al poeta Jorge Drexler.
Concert per recordar durant molt temps per la seva proximitat, sinceritat, simplicitat i perfecció. Crec que no cal dir res més... està ja preparant un nou disc i només de saber-ho ja estem expectants. Mentrestant, però anirem aprofundint amb els molts temes que tenim encara entre mans i amb vídeos com el que us pengem a youtube i que va ser una l'extraordinària perla d'homenatge al rei del pop.
I encara amb la mel als llavis ens vam regalar una dosi de pop més dur com el que ens van presentar els Mazoni o els Sidonie.
Els Mazoni ja els havíem vist al poparb enguany i van consolidar el bon funcionament en directe amb el seu últim disc "eufòria 5 Esperança 0". Els encara desconeguts Sidonie ens van fer venir ganes de veure'ls en més ocasions. Amb les noves cançons del treball "incendio", van encendre les ganes de moure's del públic que omplia la plaça de l'església. Estan sortint de la capital i s'estan donant a conèixer a tot l'estat espayol, i amb aquest cinquè disc, sembla que els arriba l'hora de rebre els fruits del seu treball.
Resumint, un boníssima vetllada musical a l'Acústica de Figueres, festival que en la seva cinquena edició ha sabut obrir-se a la ciutat, fer que la gent acudeixi als diferents escenaris i que la gran i variada proposta musical actual de Catalunya es vegi representada de mil formes diferents. Festival per apuntar de cara a l'estiu vinent, sens dubte!
estic totalment d'accord
ResponElimina